Tirada a l'Art

Tirada a l'Art (poesia)

Sebastià Gallart, 1990

PARÒDIA D'UN FET DE L'ART

“QUI NO ROBA NO HI TÉ PART”

En Sargas i en Parrilla,
es varen trompejar
a sa costa de Canyelles
robant un calamar.

Oh, ià! ià! , mutilà, el calamar ho causà.

Ni en Sargas afluixava,
ni en Parrilla el deixava anar,
el cas és que vingué en Tannus
per si el podia arrencar.

I que si és meu,
que no, que és meu,
tot cridant: “ A l'art
qui no roba no hi téh part!”

Llavors, es patró que n'era en Tannus
i cridant i butxaquejant,
es tragué es ganivet marca de l'ham.
tot dient : Tira Sargas de Garbí,
tira Parrilla de Llevant,
i tallant es calamar de dalt a baix
el partí en dos, ràpid com un llamp.

A l'instant es calamar
llançà un raig de fel
que a tots tres ruixà
de cap a peus.

Ara sí que pots dir
que a “L'art qui no
roba no hi té part”.

LA BARCA VELLA

Vora la sorra, la barca vella
arraconada sobre lo sec,
descolorida, mig esquerdada,
avui, tota ella ja és un gemec.

Dorm pobrissona, mig decantada,
sols la sospesa un pal podrit,
la terra bruta i les herbotes,
avui per ella, són el seu llit.

Ja no navega com temps enrere,
sa proa esvelta no talla el mar,
s'ha fet velleta, ja no podria,
està cansada de tant remar.

Recorda trista i amb melangia
quan navegava amb il·lusió,
calant ses soltes o bé les nanses,
o bé a fitora o al palangró.

Quan coratjosa envestia es tràngol,
a la ressaca i a tot el vent,
amb valentia, sense temença,
i obeint sempre a n'es cop de rem.

Sebastià Gallart Febrer de 1999 - Aniversari.

TIRADA A L'ART

Creiem que hauríem de dedicar unes ratlles al que ha sigut l'últim patró dels arts de platja a la nostra vila, i potser de tota la costa catalana,Joaquim Vila i Illas,més conegut per tota la gent del poble i de districte marítim per “En Lleva”; és un home senzill, afable i d'una gran humanitat.Amb l'últim “bol” que es va tirar a n'aquestes platges, s'extingí un ormeig que des de feia segles es venia practicant a gairebé tots els pobles del litoral.

Una mica cridaner quan es tirava l'art, en dies de manca d'oratge, dels hostalets se'n sentia la seva poderosa veu dirigint el “bol” a la platja de Fenals o a la de la vila, i dels turons de Rosell l'havia copsada més d'un bosquerol, quan pescaven a Canyelles.

Amb ell hi vaig compartir els inicis de les últimes quetades d'aquesta pesca. Hi anàrem hiverns a Canyelles. Hi visquérem dies tristos de fresc i poc peix. Haver d'abandonar aquesta platja i tornar a la vila, a calar l'art a les aigües d'es trajo de Venecia o a les de Vilavall o anar a Fenals, i tornar a Canyelles amb el coratge que ja tot hauria canviat i poder hajar-hi peix, de rompre l'ormeig a les roques d'es Bullens, i haver de llevar-lo i també alguns dies alegrois d'haver eixugat una bona “coronada”. Amb l'últim patró hi vaig passar tot el que va formar part d'aquell extingit món de l'art.

Hem dit que és una persona de molta natura humana. El conec prou bé. En “Quimet Lleva” és d'aquells que en aquest món materialista, dissortadament cada vegada se'n troben menys.

Compartia amb la gent que tirava l'art aquells moments d'humor que ajudaven que el treball no es fes tan feixuc. Si a un la “cingla li feia campana”, que era tant com dir que no s'esforçava a tirar, se sentia la seva veu com indulgent que li deia: - Vinga noi,tira una mica,que sembla que “segueixes es combregar”! Com a tots els arts, acabada la feina es repartia un grapat de peix (reget o peixalla) a tothom que havia tirat l'art.
Senties que deia un que sortia d'enmig de la colla que no em donaràs un peix per sa dona que no es troba bé?. En Quimet, se'l mirava, agafava un pagell de la panera i li allargava amb la mà. O un altre dóna'm una boga per es noi que el tinc malalt. I en “Lleva” si no n'hi havia de grosses, ni allargava un parell.Hi havia moments que el tarannà jocós d'alguns feia oblidar les cavil·lacions dels que tota la vida tingueren l'art per ofici. Se'n fotien d'ells mateixos.
Per curar-te el mal de ventre, - deia un – és millor un peix de l'art que sa medicina que te donarà (pagant) l'apotecari. A un li varen fotre “es doctor” perquè portava una gavardina per abrigall. O un altre que deia: “si tots fossin pagells i bogues, no hi quedaria pas res a na sa corona”. De la barcada d'en “Lleva” n'arribaren a dir “l'art d'es malalts”.

16 de desembre de 1984 Fragment del llibre “ LA GENT DE MAR A LLORET” JOAN SALA I LLOVERAS.

MATINADA D'HIVERN A LLORET

De bon matí,quan és fosc,quan en surt l'estel de l'alba mirant cara a l'infinit,un cel rogenc a trenc l'aigua.
Xerrameca a un tros lluny, soroll d'esclops que s'atansen i un fort crit de “ A varar..! d'es noi Llagardaix que els mana
Vara, vara! – diuen tots.
Vara, vara, que és bonança! Anirem a Can Aubà”; altre diu per sa Gatassa.Cordes van tirant avall mentre sa barca avança;ara tiren es bornois , ses lleves, després sa xarxa, i formant-ne un gros arc cap a terra van brandant-se.Quan a terra han arribat salta es patró de sa barca i uns quants homes vells xarucs amb sa cingla generala caminen tots feixugots on arriben ses onades. Allà hi ha s'aferrador i amb sa cingla ben posada s'aferren com a lleons, ses cordes estan mullades, alguns s‘espolsen les mans, i fan “setze” per mocar-se i corren amunt i avall cantussejant la sardana. Es nus a s'aferrador
sa lleva arriba; - Amolla; diu l'altre i un sol rogenc com el foc, travessant la nuvolada, desafiant fred i vent, cap amunt va enlairant-se sa corona es va apropant, molta cridòia i gatzara;
Apa nois que avui n'hi ha!
Avui farem gran calada!
Ja agafen ses escalons i s'aferren a sa xarxa. I ara és quan criden més. Sa corona és arribada,omplen caixes i paners i ho porten a la subhasta; i després de fets i dits i de moltes enraonades,sabeu qui l'ha comprat? No ho sabeu? Ha estat Na Mercè Marxanta.

JOAN SANDEZ I BOADAS

RAGET, PEIX DE LLORET

Amics del XINO-XANO m'han demanat que escrigui alguna coseta en commemoració dels primers divuit anys d'aquesta entranyable Entitat. L'amic Draper, amb la bondadosa intenció d'estalviar-me feina o esforç, em suggereix que podríem aprofitar un treball meu d'aquell temps escrit amb els ulls encara enlluernats, el cor batent a un ritme esbojarrat i la mà tremolosa davant la bellesa, aquesta bellesa que només les coses senzilles, però fonamentals, poden crear i oferir-nos.

En aquell cas fou una tirada d'art i conseqüent fregida de raget a es Trajo d'En Reiné de la nostra platja de Lloret. Era al matí del primer diumenge del mes de Desembre de l'any 1985. Si és ben cert que sense afegir ni treure una coma podria signar altra vegada la segona part d'aquell escrit, em crec obligat a corregir o millor deixar fora del text la primera. No perquè del
que llavors vaig expressar me sobri ni un sol mot; són les circumstàncies les que han canviat. Llegiu, si us plau :

Sembla que en aquests últims anys, els llavors infal·libles pronòstics dels meteoròlegs del XINO – XANO han fallat en més d'una ocasió. (No cal escandalitzar-se, els de TV3 ho fan amb més freqüència). Després, i això ho sap tothom, el Raget, aquest humil i deliciós peix de les nostres aigües , és cada hivern més escàs. El raget, peix de Lloret,s'està convertint en raget, peix de Blanes, atès que són els artons motoritzats d'aquell port els que imparablement, de forma contínua, exterminen aquesta humil criatura que fou un modus vivendum dels lloretencs d'abans i era, fins fa poc, delectança dels lloretencs d'avui. I consti que res tinc contra la gent de Blanes, vila que m'agrada moltíssim, i on hi tinc parents molt estimats. Ni en aquells temps quan els partits de futbol Lloret - Blanes o Blanes – Lloret acabaven sempre a garrotades, mai vaig aixecar ni la veu ni la mà contra aquells exaltats seguidors de l'equip blanenc. El que voldria proposar a les autoritats pesqueres és que, tal com fa el senyor Hassan II, Rei de Marroc, amb els pescadors espanyols, s'imposés una veda biològica del raget. Una veda que s'aixecaria l'endemà mateix de la segona tirada d'art del XINO-XANO.

Era bonica aquell animació a la platja. Era meravellosa la mar com un mirall, aquell sol que començava ja a calentar-vos l'esquena dels que tiràveu i la cara dels que s'ho miraven. I aquells vols de petites gavines – Xurrics, crec que els anomenen, capbussant-se darrera un raget abandonat, xisclant per veure qui s'emportaria un sonso passat per malla.

Per a mi, tot allò era immensament evocador. No havia viscut tant bella escena des d'aquell temps fa ja molts anys quan Lloret començava a ser un centre turístic important, però era encara una vila pescadora. Aquelles matinades de primavera o d'estiu quan les teranyines amorraven, entre la cridòria de la gent i el xisclar de les gavines. Eren els temps d'En Nazari
i la per mi amorosament recordada Mercè Marxanta. En certs moments, l'evocació anava més endarrera en el temps: quan jo era un vailet de vuit o deu i a n'aquests aigües es pescaven encara els sardinals. un ja té molts anys.

Algú es preguntarà com un home d'hàbits nocturns com jo pot recordar aquelles matinades. No sempre he sigut així. Per altra banda, les arribades d'quella última època les vivia en anar-me'n al llit.

I res em queda per afegir. Només desitjar al XINO-XANO una feliç i molt alegre celebració del seu Aniversari. Que aquesta festa pugui repetirse molts, molts anys, que l'art del XINO-XANO es cali i tiri a la nostra platja i que nosaltres puguem participar-hi també moltes vegades.

TONET FÀBREGAS

EL NOSTRE HOMENATGE

Aprofitant l'avinentesa d'aquesta tirada a l'art, farem realitat un projecte que teníem pensat des que començàrem a reviure aquesta entranyable pesca tan arrelada al nostre poble i als nostres costums:

retre homenatge de recordança i agraïment a totes aquelles persones, la gent de mar i la que no ho era tant, que en uns temps més aviat difícils, per la manca de recursos a la nostra vila, van aconseguir suportar vents, pluges i totes les inclemències imaginables i poder portar a casa aquell grapat de peix i aquelles poques pessetes (quan tocaven), que quasi segur que eren un dels més ferms mitjans de vida d'aquells temps.

Per això creiem que, tot i que avui gaudim d'uns altres mitjans més diversos de remuneració, no podem oblidar ni per un moment aquestes persones i costums que han marcat i marcaran una manera d'ésser tan arrelada entre nosaltres.

Aquí, doncs, en aquest indret de les nostres platges que tantes vegades ha vist l'esforç d'aquesta nostra gent, hem volgut deixar-hi de cara al mar aquesta roca amb unes paraules de recordança per sempre a tots ells,als que encara hi són i als que ens van deixar.

Xino Xano, 6 de febrer de 1983

L'ART HOSPITAL

L'art, l'ormeig de pescar que es cala des d'una embarcació i es lleva, a força de gent, des de la platja, era l'art de pescar per antonomàsia. Tot i la seva antiga denominació de Xàvega Reialm,l'art és l'exponent més representatiu dels temps i de les gents més pobres de la costa.

L'art d'arrossegament fou, a Lloret, des del temps més remot, una institució d'un alt contingut social i benèfic. Va ajudar al sosteniment de centenars de famílies, durant centenars d'anys. En cap altra platja catalana aquest ormeig no va prendre tanta volada. Algun dia, a Lloret van arribar a córrer set arts alhora. L'art és un model de comunitats humanes i catalanes com és, per exemple, la sardana. Les regles, mai no escrites, que regien l'art eren d'una liberalitat absoluta. Per aquella pesca no hi havia temporada de veda, ni varietat de cop. Podia córrer on la netedat del fons marí ho permetés. Cada art podia pescar on arribés primer, sense que a ningú li fos permès legalment d'intentar la preferència. Tant en el caro, que calava la xarxa, com entre la gent, que la tirava des de terra, podia enrolar-s'hi tothom. Per als qui preferien embarcar-se, n'hi havia prou en “marcar es banc”, és a dir, en deixar els esclops o una branca d'alzina en el banc del llagut, com a penyora. A tirar l'art hi podien anar tots, en nombre il·limitat, homes i dones, terrassans i gent d'ofici, veïns i forasters. A ningú no li demanaven qui era ni d'on venia. Si agafaven peix, la part del vell era igual que la del menut, la part de l'home igual que la de la dona.

La profussa i saborosa aforística amb què l'art va enriquir la llengua, ja diu la repercusió que va tenir en l'ànima popular: “Qui té un art, té una heretat”, “Hi ha més gent que a l'art”, “A l'art tothom hi té part”, “A l'art, qui no roba no hi té part”, “Qui l'ha calat (l'art) que el tiri”, hem sentit a dir tota la vida.

El bol començava quan, a quarts de tres de la matinada, el sereno anava a despertar el patró. El patró anava a “veure el temps”. Entre d'altres signes, sabia que faria bo quan l'olor de pa tou, tot just sortit del forn, a les fleques, perfumava l'aire; igual com sabia que el vent vindria de garbí, quan sentia “el corn de Blanes” (1) o el xiulet llunyedà del tren.

Si el temps era bo per calar, el patró enviava algú “a picar la gent”. I la gent, amb els esclops i el sac a coll, tira cap a la platja assenyalada, mentre des del llagut, ja en mar, “escandaiaven es corrent”. Si el bol era a Canyelles,s'hi havia d'anar a peu, amb un fanalet a la mà. Mentre la gent esperava que calessin l'art, encenien un foc com un infern a la platja. Molts cops calaren, junts, a Canyelles, tres arts al mateix temps.

Les dues cames de l'ormeig ja eren a terra. A la “cama de popa” s'hi agafaven els vells i les dones, mentre,aferrats a la “cama de dins”, la gent jove i vigorosa tiraven amb força i de pressa per “drissar l'art” (adreçar-lo,posar-lo paral·lel a la platja). Per descriure les escenes que venien després (la tirada, l'aparició de la corona al vall de la mar, l'alegria de tots, si era plena, el furt de peix, tradicional i inevitable...) caldria tenir alhora la ploma de Ruyra i l'experiència d'en Quimet Lleva, que a catorze anys ja dirigia un art, o la d'en Joan SalaLloberas, que és patró i artista.

El sol ja era alt. Amb bona sort, la gent tornava, saltant, a casa, amb vuit rals a la butxaca i una ambosta d'argent viu.De seguida entraven en funcions els eixugadors de vall, o sigui els homes que deixaven l'ormeig i totsels arreus ben amanits, a punt d'anar a bol altra vegada.Amb els pegells, calamars i un gall de mar, separats a posta de la pesquera, un dels eixugadors cuinava,a la platja mateix, per a ell i per als seus companys i per a tots els qui en volien, un arròs olímpic. Un “arròs de l'art” a Canyelles, era un menjar dels déus que un no oblidava mai més.
• Sirena d'una fàbrica.

Text d'Esteve Fàbregas i Barri (del Calendari de Lloret de Mar 1980)

BOL DEL TURÓ

Xino Xano, 6 de febrer de 1983

El Xino Xano fent,un gran esforç,va aconseguir tornar a reviure les tirades a l'art d'abans.
Ara amb la seva 5ª tirada i fent un nou esforç,pensa anar a calar l'art en un indret anomenat “ES TURÓ”. Aquesta tirada és diferent a les que anaven fent fins ara, per això s'han hagut de posar cordes noves.
S'hi podrà anar si “ el corrent és de Llevant”.
Aquest “Bol del Turó” és entre el “Bol de Fora” que es feia abans i el que acostuma a fer el Xino Xano. També hi havia els“Bols de Sa Negra” i “Es Canyissos” (corrent de llevant) i “Es Campanar per SaPunta” i “A na Passapera” (corrent de garbí).
Quan es feia el “Bol de Fora” i era corrent de garbí, s'anava entre d'altres senyes a “N'es Campanar”,a “Can Sala”, a “Cas Sabater”, a dalt de “Sa Punta”, a “Es Castell”, a “Can Albà” o a “N'es Turó d'en Sala”. I quan era el corrent de llevant, a “Can Daga”, a “Can Xardó”,a “Sa Pedrera”, entre altres.
Per anar als “Bols de Fora” es necessita una barca o llagut gros i a més fan falta de 38 a 49 cordes per sa cama de popa i unes 50 per sa cama de dintre.
Així com aquesta vegada hem aconseguit gràcies a la col·laboració de tots poder anar a fer aquest Nou Bol, esperem fer-ne molts més, i qui sap si un dia no molt llunyà podrem tenir un llagut semblant als d'abans.