Com ja sabem, entre altres activitats aquesta Penya ha fet durant aquests últims anys el calendari anual del Xino-Xano, que ja s'ha convertit en un clàssic,que a més de desenvolupar la seva funció com a tal, ja des del principi varem anar-hi recollint anècdotes populars i dites lloretenques, historietes divertides, acudits,contes de la vora del foc, llegendes fantàstiques... Aquestes modestes recopilacions de trossos de vida lloretenca, ara s'han convertit en aquest llibre, el primer llibre del Xino-Xano al que li hem posat un nom ben nostre .
Històries de Marc i d'en Terra , que podrà ajudar a les noves generacions a comprendre la forma de veure i viure la vida que tenien els nostres avantpassats. Aquest treball de recerca i recollida d'anècdotes ha costat anys; les primeres varen sorgir com qui no vol la cosa, en xerrades i tertúlies els assistents, estirant el fil de fets antics de Lloret, com per exemple la tirada a l'art o algunes feines del camp, explicaven el que havien sentit dels pares o avis, o simplement el que havien viscut ells mateixos essent criatures. D'aquesta manera i amb la valuosa ajuda del company Melcior Puigvert, que va ésser el primer d'explicar-me un munt de fets i anècdotes, ho vaig començar a escriure i ordenar; més tard ja amb l'ajuda del meu fill, en Jordi, començarem a pulir-ho, enriquint-lo,afegint-thi el toc de fantasia que hi calgué,fins que va anar agafant forma per a recollir-lo en aquest llibre, procurant respectar el llenguatge i l'argot de la gent d'aquesta terra. Moltes de les persones que teníem en ment. Els que han parlat amb nosaltres són homes i dones que ens han trasmès el seu sentir, els seus records, amb l'esperança de fer-ho perdurable, molts d'ells ja no són vius. i en alguns casos,aquest llibre és el seu darrer testimoni. Aquets llibre, que aviat tindreu a les mans, és un pas més en la lluita per la preservació de les arrels dels habitants d'aquestes terres; però també eé un homenatge sincer a tots els homes i dones del Xino-Xano que durant aquests 25 anys han treballat incansablement per Lloret.
Joan Draper
A la venda a les Llibreries de Lloret.
NO VAL A BADAR
De tots és sabut que als lloretencs que han viscut en les èpoques d'escassetat se'ls aguditza l'enginy. O també que de bromistes i espavilats el món n'és ple. Alguna d'aquestes dues coses va pensar la família de l'Avi Deri. Era la diada de reis, i com ja és tradicional, les postres consisteixen en un tortell,“farcit” d'una figureta en forma de rei, i d'una fava. A qui li toca la figuretaés coronat Rei de la diada, i a qui li toca la fava, és condemnat a pagar el tortell. Doncs aquell tortell de reis a casa de l'avi Deri no tenia fava!, Es va acabar de repartir el tortell, es va coronar com a Reina la seva néta Carme i la fava no va sortir. - Que n'és d'estrany? deia una i altra vegada l'avi Deri rient per sota el nas. – Aquest Pardal (referint-se al pastisser) no sap on té el cap, ja s'ha deixat la fava!, i ara qui pagarà es tortell? Però va arribar l'hora del cafè i en repartir-lo algú es va fixar en la boca de l'av,i que rosegava el que semblava un caramel. I tot d'una li van dir: - Què mengeu? - No res.... va contestar...... I acte seguit li van fer treure el que tenia......La fava remullada a més no poder i ja gairebé desfeta per l'estona que portava a la boca. Des d'aquell any, per Reis, l'avi era vigilat, no fos cas que per no pagar el tortell se n'enginyés una altra.
PETIT PIXANER
A principis dels anys 1970, encara era normal que les criatures correguessin pel carrer mentre les mares aprofitaven per fer petar la xerrada amb les veïnes. En no haver-hi gaires cotxes ni motos, no calia estar tota l'estona a sobre del nen perque no prengués mal. Així es trobava una tarda de juliol al carrer de Josep Galceran Na Marisol Gonzàlez, parlant amb una veïna, mentre el seu fill Carles Carbonell, de dos o tres anys, jugava amb la mainada del carrer. Estaven tan ofuscades amb la conversa, que no va sentir que el nen li deia que tenia pipí. En Carles va continuar jugant, i de tant en tant cridava que tenia pipí, fins que potser cansat de dir-ho, potser perque no podia aguantar, es va baixar els pantalons i va començar a fer-ho al costat de la seva mare. Però al costat de la mare hi havia la veïna, que en sentir aquella escalfor a les cames va fer un salt........ El nen se li havia pixat a sobre!
DEIXA-LA CÓRRER
Any 1971, una nena de Can Deri, Na Carme, amb 3 anys, va sortir a jugar al carrer, (recordem que era normal, ja que no hi havia cotxes) i a l'hora de dinar la criden i, quina sorpresa més gran! apareix amb un feix de bitllets estrangers de vàries nacionalitats que al canvi de l'època era una bona pessigada. Com que a casa seva llogaven habitacions, ja tenim sa mare i son pare preguntant als hostes si havien trobat a faltar alguna cosa, però res de res. Van preguntar a sa menuda, però encara es va aclarir menys la situació. Total, que a costa de la menuda, els ingressos familiars van “fer l'agost” ,i mai millor dit ja queva passar durant el mes de les vacances d'agost, i encara avui en dia ningú ha pogut trobar una explicació d'on van sortir els diners.
EL PERNIL QUE NO ARRIBÀ MAI
Hi havia una vegada un marrec que a tot arreu anava en bicicleta. I com que en sabia molt, no li costava gens de fer una derrapada per aquí, una aixecada de roda per allà, i encara més si hi havia alguna mossa que l'estigués observant. Doncs bé, un bon dia, sa mare el va enviar a comprar 100 gr. de pernil dolç a Can Poch. I com sempre, en Felip Carbonell - es noi Daga – va agafar la bicicleta i cap a la carnisseria. Ben embolicat el pernil en una bossa, agafa la bicicleta i cap a casa, amb tan mala fortuna que una xicota se li va creuar a mig camí. I com que era de bon veure, en Felip la va obsequiar amb una derrapada d'aquelles que fan girar. Plega la bici, frena en sec, i derrapada cap aquí, derrapada cap allà, i en una d'aquestes derrapades, el manillar va estar tan a la vora de terra, que un gos que s'ho mirava, en un vist i no vist li va fotre queixalada a la bossa d'es pernil i va fugir. I en Felip darrera seu, però ja no el va agafar. I cap a casa, sense pernil.
VIGILEM EL QUE DIEM...
Anys 50, primers turistes, primers hotels, quan encara per trucar per telèfon a Lloret tan sols havies de despenjar, i dir-li a la telefonista: - Posa'm amb Can Fulanito. I t'hi posava, perquè la telefonista coneixia tots els abonats de memòria i pel nom. Hotel Montañamar, un hotel familiar amb treballadors i treballadores jovenets, sense papers, sense assegurar, però amb una implicació en el negoci que ja agradaria a molts empresaris d'avui en dia de tenir-ne algun ni que fos la meitat de responsable i treballador. Però dins d'aquesta feina també hi havia temps per a divertir-se, i un passatemps gens despreciable era la mateixa classe turista, que amb signes i parlant com els indis, bonament s'entenien amb el personal, poc avesat als idiomes. Un bon dia va arribar a l'hotel un grup de turistes anglesos, i entre tots ells sobresortien dos xicots molt ben plantats, alts i forts com dos armaris. I com que no els entenien, na Marisol Gonzàlez, que tot i ser la més joveneta era de les veteranes de l'hotel, li diu a la seva companya Dolors ben fort: - On van aquests dos goril·les? - Pues vamos a rondar mucho por aquí señorita! li va contestar un d'ells. Eren els guies que l'havien entès perfectament. I les dues cambreres van desaparèixer com per art de màgia i aquells dos nois no les van veure gaire durant uns dies.