"Comencem la Festa Major tot Xino Xano......" Amb aquest lema aprimers de novembre anem a Sant Pere del Bosc. A les 9 del matí des de la plaça de la vila ens esperen els aproximadament 9 Km. de camí que ens duran fins a Sant Pere del Bosc. Pel camí deixarem enrere el Monument a l'Àngel, la Capella de la Mare de Déu de Gràcia, la Creu de Terme, per arribar finalment a la plaça de Sant Pere, presidida per Nicolau Font i Maig, Comte de Jaruco i que veurà als participants arribar i menjar amb una botifarra amb pa amb tomàquet regada amb vi novell. Un cop esmorzats, ens espera una ocasió única a l'any,entrar a la capella. Acte seguit una audició de sardanes acabarà la festa. Cal recordar que a l'arribada ens venen números per a una rifa de lots que és la que ens ajuda amb les despeses de la festa.
Podeu descarregar la ruta (track) en format per a oziexplorer i Google Earth. També podeu trobar l'itinerari a Wikiloc.
S'ha previst dedicar, dintre d'aquest any, al voltant de la propera festa de Sant Romà, una sessió commemorativa del centenari de l'estada de Mn. Cinto a casa nostra amb una extensió i profunditat que avui, aquí, no ens hagués estat pas possible de fer, però no hauria pas estat just que en la data del centenari de la inauguració d'aquest monument a la Creu, tan íntimament lligat amb ell, no li dediquéssim un record. Agraïm, doncs, Xino Xano, la preparació d'aquesta trobada tot recordant que l'any vinent celebrarem el seu vintè aniversari.
Fem memòria que la celebració de l'aplec del primer de maig a aquesta contrada fou instituït a començament del segle XVIII, el qual degué prendre volada sota l'impuls de Nicolau Font i Maig, a partir del moment en què adquireix, l'any 1860, la propietat de la capella i les terres circumdants, procedents de la desamortització de Mendizàbal.
En tal dia com avui de l'any 1898, ara fa cent anys, s'esdevenia la inauguració de la restauració de la capella de Sant Pere, del pedró dedicat a la Mare de Déu de Gràcia i d'aquest monument a la Creu, obres, aquestes dues últimes, de Josep Puig i Cadafalch, arquitecte que junt amb Antoni Gaudí, Lluís Domènech Muntaner, Antoni Gallissà i altres excel·liren des de bon començament en l'art modernista català, el qual començava a prendre volada paral·lelament al vigorós ressorgiment de la nostra identitat nacional de finals de segle passat i començament del que estem acabant.
Puig i Cadafalch també ens va deixar la seva empremta en el nostre cementiri, i dintre d'aquest corrent modernista hi hem d'incloure l'arquitecte lloretenc Bonaventura Conill i Montobbio, al qual devem, a més de la restauració modernista del nostre temple parroquial, un bon nombre d'obres en el cementiri de Lloret.
Unes setmanes abans Mn. Cinto és convidat per Emili Martínez Passapera a visitar Lloret i aquesta contrada. Precisament Mn. Cinto feia poc que li havien estat tornades les llicències canòniques per celebrar missa, després d'una època turbulenta i trasbalsada de la seva vida, plena de dubtes i de lluites interiors, amb desig creixent de purificació.
Qui sap si aquella visita, tot i ser molt breu, no va ser com una mena de bàlsam que reconfortaria l'esperit del nostre poeta.
Verdaguer arriba cap al tard d'un dia d'abril i és hoste de Nicolau Font i Maig. L'endemà pugen a l'ermita en una tartana. Al turó de “ses pedres lluidores” encara hi ha el monument que els lloretencs coneixem comunament com el monument a l'Àngel. És, però, un monument dedicat a la Mare de Déu de Gràcia. L'Àngel representa el nunci que, amb el seu braç dret estès, ens mostra el camí vers la Verge. Nicolau Font i Maig, però, en record d'aquella visita, va voler retre un homenatge a Verdaguer fent col·locar un relleu amb el bust del poeta, precisament als peus de la imatge de la Mare de Déu, completant el conjunt amb aquell quartet seu ben conegut pels lloretencs.
Maria al Cel guia
pel camí de flors;
anem-hi, volem-hi,
cantant sos amors.
Però en la seva pujada al santuari ja pot admirar el pedró a la Mare de Déu de Gràcia, aquest pedró on els lloretencs i forasters no deixen mai que les flors s'hi marceixin. La tartana lentament emprendrà la pujada de la costa des del pedró vers la Creu. La tartana s'atura, Verdaguer i Font baixen i contemplen l'obra meravellosa de la Creu, a un costat sant Pere, a l'altre sant Jordi, i al capdamunt Jesús a un costat de la creu, a l'altre la Verge.
Nicolau Font demana a Verdaguer que li escrigui un càntic a la Creu. Verdaguer accepta.
En arribar al cim d'aquest turó, Mn. Cinto queda corprès d'aquesta contrada, tant que en contemplar tanta bellesa, en trobar-se envoltat de boscúria, acompanyat pels cants dels ocells i endevinar a la llunyania la blavor de la mar, que tal vegada li recordarà aquells primers versos de la seva Atlàntida," Vora la mar de Lusitania, un dia/ los gegantins turons d'Andalusia/ veren lluitar dos enemics vaixells", diu que va exclamar: Ah, que m'hauria agradat d'ésser ermità d'aquest amagat paradís.
Potser també a Verdaguer,en el seu encontre amb aquesta muntanya,el refilet d'un rossinyol li va recordar aquell paradís al qual ens transporta el cant d'aquell ocelló, com ens descriu en aquella estrofa tan expressiva:
Rossinyol de la boscúria
jo com tu só enyoradís;
ta dolcíssima cantúria
me transporta al paradís.
Però Verdaguer ha de tornar a Barcelona, ha de tornar a la seva cambra reclosa, que ja no abandonarà fins el seu traspàs l'any 1902.
Abans però d'abandonar Lloret el van portar a donar un tomb per la vora de la mar, per aquell passeig, centre de la nostra vila, que tants records serva del nostre passat, des d'on tants lloretencs van fer la mateixa ruta que ell va repetir com a capellà de la Companyia Transatlàntica, per aquell passeig que anys més tard els lloretencs dedicaríem a la seva memòria.
Verdaguer se'n torna a Barcelona, i al cap d'uns dies Nicolau Font rep de Verdaguer el càntic a la Creu, en el qual dedica unes estrofes a la nostra vila.
Vine, vine, creu divina
a aquest poble del Llorer;
beneeix-lo, protegeix-lo,
de Cel mostra-li el sender.
I Lloret pot, doncs, celebrar aquelles inauguracions del pedró a la Mare de Déu de Gràcia i de la Creu amb el càntic que Mn. Jacint Verdaguer ha compost i que el mestre Candí ha musicat, càntic que ara entonarem tot recordant, però sobretot com un acte de la nostra afirmació cristiana retent homenatge al nostre Gran Estendard, la Creu.
Jacint Verdaguer
a Lloret Agustí Mª Vila i Galí (1898-1998)