Molt abans de l'arribada de la palma i el palmó, a la nostra vila se celebrava la Diada de Rams amb la benedicció de branques de llorer, símbol de la nostra vila,guarnides amb figures de sucre que feien les delícies dels petits. Per no perdre les nostres arrels,el diumenge de Rams repartim a tothom que ho desitgi un branquilló de llorer perquè un cop beneït pugui formar part d'algun estofat o guisat posterior.

LA PALMA

I

Molt petit seria encara
quan amb goig la meva mare
una palma em va comprar;
i, afanyosa i satisfeta,
agafat de la maneta,
entre l'altra mainadeta,
a l'església em va portar.

Vaig aixecar-la lleugera
entre aquella primavera
de llorers i rams florits;
després la mare em contava,
mentre al balcó la lligava,
que a les bruixes espantava,
amb els seus grills beneïts.

II

Aquella palma estimada
les pluges l'han destrossada;
ja no en queda ni el record;
la meva mare amorosa
que va lligar-la gelosa,
també el somni etern reposa;
pobre mare! també ha mort.

Perxò, en veure com s'afanya
una mare, que acompanya
amb la palma al seu fillet,
em recordo, en aquest dia,
de la mare que em volia,
de la palma que tenia... quan era petitet.

 

I PER PASQUA, CARAMELLES

No és cap secret: el cant de les Caramelles és per festejar el triomf del Crist Ressuscitat.
Aquests càntics són tota una prolongació de l'himne del Glòria, després del llarg parèntesi embolcallat de tenebres. Tot és alegria i joia! Lloret observa cada any aquesta bella tradició. Enhorabona i que perduri!
Malauradament, no tenim cap document que descrigui quan i on fou iniciat aquest costum català. Mn. Cinto Verdaguer diu que “ el lloc degué ésser el bell indret de la Garrotxa empordanesa, on es venerava la Mare de Déu del Mont” i que “ uns quatre-cents anys enrera fou iniciat aquest fet” .
“ Però, quina fou la cançó que cantaren, si no n'hi havia cap de feta per aquesta diada? Sabien, en canvi, els goigs dedicats a la Verge Maria, i segurament aquelles estrofes degueren ser la partitura apropiada per festejar la Resurrecció del Senyor, pels cantaires catalans muntanyencs, acompanyant-la amb la caramella o flabiol” . Heus ací per què aquestes cantúries foren batejades amb el nom de Caramelles, tot referint-se a l'instrument emprat per acompanyar les melodies.
Però molts d'altres creuen que el mot Caramelles és equivalent a “cames lleugeres”, i també té el seu fonament: els diferents grups de cantaires sempre estan a peu dret, i acostumen a fer molt camí. Han de recórrer tota la població, sense oblidar-se del seu pas per les diferents masies.
En d'altres indrets les Caramelles es diuen “ Cants de Pasqua”, “Goigs de Pasqua”, “Goigs dels ous o de les botifarres”...
Els cantaires porten una cistella bellament ornamentada amb flors i cintes, penjada al cap d'un llarg pal, dintre de la qual els obsequiats amb els càntics dipositen l'òbol generós. El fruit del seu contingut és festejat sempre amb el màxim de germanor i satisfacció.
M'és impossible oblidar el recorregut que jo, com a cantaire, feia junt amb els meus companys, visitant els nostres familiars, veïns i amics, i tots aquells que nosaltres consideràvem que gaudien d'un cor generós. Ara bé, tot s'ha de dir: en arribar als diferents domicilis era imprescindible fer la pregunta de ritual a l'amo de la casa:
“ Què, cantarem o no cantarem?” .
Amb un grapat de caramels, unes quantes galetes o algunes monedes ens donàvem per satisfets i feliços. Era una bona recompensa als nostres refilets totalment fora de to. No és d'estranyar que al dia següent del pas de les nostres infantils cantúries també fóssim obsequiats amb un copiós ruixat.
Cal recordar Mn. Torrent, que amb tant de zel i encert organitzava les Caramelles infantils. Tot respirava ordre i disciplina. Cadascú tenia el seu lloc adequat. Només un petit senyal amb la mà, i ja tots a punt de solfa.
La vestimenta consistia de barretina i faixa, els vailets. Les noies duien caputxa blanca i llampants faldilles estampades.

Manuel Boadas i Nualart – Fulls del meu calendari