La diada de Tots Sants, la més important de la tardor, és una antiga festa cristiana del mes de novembre boirós i un xic rúfol, on el dia s'escurça i el sol va enretirant-se. Les branques nues dels arbres saluden el fred que ens va arribant, i a les vesprades a la vora del foc, després de sopar, la família s'aplegava i en rosari s'anava desgranant com una commemoració dels difunts de la casa i de tots els sants, que com mana el costum es van a visitar als cementiris. Després es torraven castanyes en una paella foradada i s'encetava amb joia el vi novell, espremut en la verema de l'any.

Així, la nostra entitat, el primer de novembre s'aplegaa mitja tarda a la plaça de l'església per oferir a tothom, tal com mana la tradició, castanyes i moniatos remullats amb vi novell.

La Castanyada(poesia)

erms els caps i les muntanyes,
veure els tions com cruixen
vora el foc, on s'ennegreixen
i espeteguen les castanyes!

I com dóna bo de veure
en la llar, que el fred concilia
al bon avi que ve a seure,
sempre afanyós de retreure
els records de la família!

Any ha estat de gran ventura,
diu el vell, alçant la testa
l'any que ve, qui ens assegura
poder fer amb tanta dolçura
tots plegats aquesta festa!

“Vosaltres sou forts encara
per viure l'edat florida;
teniu l'escalf d'una mare,
i teniu l'amor de pare
que és prou per dar-vos la vida.

Jo só el més vell de la colla;
i a la mort, on haig de raure,
l'edat m'hi acosta, m'hi amolla...
i fulla que el vent sorolla,
que poc, que poc triga a caure!

I en dir això el bon avi, encara
que amb cor fort, pren de sa vora
l'infant que bressa la mare,
i se l'acosta a la cara,
i li fa petons... i plora.

Quan la jove, la mestressa,
veu a l'avi la tristesa,
diu als nois: -Au, poseu canyes
i tions, venteu de pressa
i que petin les castanyes!

I la negra fumerola,
i a la calentona ratxa
que al bon vellet reviscola,
treu la jove la cassola
i els panellets i el garnatxa.

I els diu: Au, mostreu el llavi,
la rialla, xics i grans:
a menjar i que tot s'acabi
que avui és el sant de l'avi,
és la festa de TOTS SANTS

 

La Castanyada (tradicions i costums)

ORÍGENS

Molt abans que s'instaurés la festivitat de Tots Sant pel cristianisme ja existia la diada dels morts, si bé els nostres avantpassats la celebraven el dia 2 de novembre.

Els pobles amb més de dos mil anys de tradicions i costums, com és el nostre poble, consideraven el número 2 com a símbol de la mort. No és estrany, doncs, que el segon dia del segon mes de l'any (antigament l'any començava l'octubre amb la sembra) fos dedicat al record dels difunts. Les creences d'aquells temps els portaven a celebrar els ritus i cerimònies que s'iniciaven la vetlla del dia 1 amb un àpat funerari molt auster on no hi eren permesos els menjars cuinats al foc, que consistia en fruits de la terra, com les castanyes (a les comarques on creixien), raïm, figues i fruits secs (pinyons, avellanes, ametlles, etc.). Les castanyes les deixaven al caliu, entre la cendra i la brasa.

La festa de Tots Sants, com a festivitat cristiana, apareix l'any 609 o 610, quan el Papa Bonifaci IV , en comptes de fer enderrocar el Panteó de Roma (el temple degà de tots els déus), el purificà i consagrà en honor de la Verge i de tots els màrtirs, i disposà que cada any fos celebrada una festa. Posteriorment el Papa Gregori III dedicà una capella a tots els Sants de la basílica de Sant Pere, i l'any 835 la festa de Tots els Màrtirs passaésser la de Tots els Sants (o de Tots Sants), designant, el Papa Gregori IV, el dia 1 de novembre per a la seva celebració

A les acaballes del segle X, i per influències de l'ordre de Cluny, s'agregà en aquesta diada una altra dedicada als difunts, el dia següent.

COSTUMS I CREENCES

Amb els anys, el costum de l'àpat funerari precristià es va simplificar. A casa nostra es feia un sopar normal, es resaven les tres parts del rosari i, això sí, es menjaven castanyes torrades al voltant del foc amb tota la família junta. A les comarques on no hi havia castanyes feien (i fan encara) la trencada (a les illes, sa trencada), composta de pinyons, avellanes i ametlles. També hi havia el costum a alguns indrets de fer bunyols per acompanyar la trencada (Mallorca i Menorca). Els bunyols tambésón un costum arraigat a la Vall d'Aran on, en alguns pobles, encara fan els anomenats crespets, pescains o pasteres. En altres indrets es conservava el nom de pinyonada.

A Barcelona i d'altres ciutats o viles importants, les campanes blandaven tota la nit i els campaners, per fer-se passar el fred, encenien un foc on torraven castanyes que, entre toc i toc, es menjaven acompanyades amb glops de vi bo. La gent els feia companyia, sobretot la mainada, esdevenint, amb els anys, autèntiques castanyades populars al mig de la plaça. Aquestes ara es fan més que mai, però els campaners ja no toquen...

També ve de molt antic el costum d'acompanyar les castanyes, bunyols, fruits secs, etc. amb vins de la terra.

“CALENTES I GROSSES
QUI EN VOL
ARA QUE FUMEN?”

Ja ho haureu endevinat. És el crit de les castanyeres, ja que el costum col·lectiu de la castanyada a les grans ciutats va donar lloc a aquelles típiques dones vestides de negre, amb caputxa de llana blanca, faldilla llarga fins als peus i calçant els antics socs folrats de pell de conill i sola de fusta.

Els panellets antigament eren fets a casa o adquirits a les populars rifes que organitzaven els cafès i d'altres entitats. De la venda de panellets en trobem testimonis l'any 1796, amb l'existència de més de dues-centes parades. També s'estengué el costum que els padrins regalessin panellets als seus fillols (sobre tot a la terra ferma -Lleida- on eren anomenats miguetes). En altres indrets hi havia el costum que la minada passés per les cases d'amics, oncles, padrins o altres familiars a recollir fruits secs.

Altres actes dels quals ens han arribat notícies són per exemple la tradició que hi havia al llarg del Segre, on l'algutzir passava de casa en casa recollint un mesuró de castanyes que després eren torrades en una gran foguera que aplegava tot el poble per manjar-les acompanyades de vi. Al voltant de la foguera la fadrinalla ballava el ball de la castanya.

“CASTANYA TORRA I CALENTA
ESCALFA LES MANS
... I EL VENTRE”

A les comarques pobres de muntanya aquest dia s'enceten els torrons de paster (pa de figa) fets amb figues seques premsades amb trossos de nous, ametlles, avellanes i matafaluga. Per les contrades de vinya era obligat encetar el vi novell. També aquest dia s'acostumava a fer gran buidada de raïm de penjar, fent bona la dita de:

“FINS A TOTS SANTS DE DOS EN DOS GRANS,
DE TOTS SANTS ENLLÀ DE GRA EN GRA”.

Especialment a la ruralia, hom amagava castanyes, en algun racó, car era creença que els morts, després de la castanyada, reapareixien per trobar-les. Algunes cases deixaven a la taula tota la nit un plat de castanyes i panellets com obsequi al darrer difunt de la família i si,per gormanderia o ingenuïtat,algun infant s'aixecava d'amagat a buidar el plat, l'endemà tothom tremolava de por.

Totes aquestes creences supersticioses, malgrat que tinguessin un fons pietós, entroncaven amb les llegendes sobre difunts que els vells referien i fins hi havia qui assegurava que les ànimes dels morts rondaven per les cases des de l'hora de sopar fins a la matinada per observar si els familiars es recordaven d'ells. En cas contrari, s'apareixerien i els increparien. Per això i perquè si complien amb les piadoses tradicions les ànimes no tornarien al Purgatori, ningú no s'atrevia a trencar la tradició.

A les terres gironines feien creure a la mainada, que si no resaven un parenostre per cada castanya menjada, a la nit, quan fossin al llit, els morts els estirarien els peus.

Amb Tots Sants acostumen a arribar els primers freds.

“PER TOTS SANTS, CAPES I MOCADORS GRANS”
“PER TOTS SANTS, DESA EL VETALL I TREU ELS GUANTS”

Tant si feia fred com calor, per Tots Sants es treia de l'armari la roba d'hivern: l'abric, els jerseis gruixuts, les botes, els guants, la bufanda... Ara és la moda la que mana.

El costum de visitar els cementiris i fossars la diada dels difunts junt amb les ofrenes florals -–ensaments, crisantems i semprevives- és d'origen romà. Aquests celebraven en honor dels morts les festes anomenades “Floralia”, consistents en grans ofrenes de flors, amb doble significat:d'una banda com guarniment, com també es preocupaven que no els hi manqués menjar, i per altra banda, com a sentit simbòlic: es desprenien de les flors com la mort els havia desprès dels éssers més estimats.

Les representacions teatrals dels drames “El Convidado de Piedra” o “Don Juan Tenorio”, sovint en versió satírica als locals de moltes entitats, eren tradició a la tarda del dia dels difunts, sobretot a la Barcelona vuitcentista.

“PER TOTS SANTS, CASTANYES I CARGOLS AMB BANYES”
“ PER SANTA CATERINA (dia 7) REPLEGA L'OLIVA”