Dues setmanes després de Carnestoltes se celebra als paratges de Santa Cristina l'Aplec dels Perdons, organitzat per l'obreria de Santa Cristina. Com a complement la nostra Entitat organitza l'anada fins a l'aplec, sortint a les 9 de la plaça de la vila, ens parem a esmorzar en algun indret del camí, o visitem els Jardins de Santa Clotilde. A l'arribada i després de l'ofici i l'audició de sardanes, per a enllaçar amb la festa de la tarda, organitzem una arrossada popular. Cal, però,comprar anticipadament uns tiquets.

Itinerari

SANTA CRISTINA SARDANA POPULAR

Si blanca n'és la gavina
que a la mar brava reposa
més blanca entre pins desclosa,
trobareu Santa Cristina!
No hi ha ermita catalana
ni platja de suaus arenes
com l'oferta amb assutzenes
a la verge de Toscana.
Corals li porta cada ona
d'aquesta mar que arreu brava,
se sent als seus peus esclava
i els hi ofereix per corona;
i us donen perfums les flors
i els ocells llur melodia,
Lloret també us canta cada dia
agraint vostres favors.

Clareja'l jorn, repiquen les campanes
desvetllen les trompetes i violins;
mentre's formen alegres caravanes
s'apleguen a l'Església els peregrins,
ja surt la Processó de vostra imatge
a l'ermita ha de dur, creuant la mar,
flamegen les banderes amb l'oratge
i el cor dintre del pit sembla esclatar!
Empeses per la cobla enardidora
les barques volen entre blanca escuma;
els rems i els cors bateguen a la una;
quina serà la proa triunfadora?
Dels lliris vostres ja senten la flaire
s'aturen totes per millor pregar;
devotament alcen els rems enlaire:
la Salve puja fins el vostre altar.
L'esforç darrer al crit s'amorra, amorra,
i arriba a la terra un dels llaguts triomfant,
pescadors i poble deixen la sorra
per caure a vostres peus amb fe resant;
perquè quan en la mar, baix la tempesta,
perdut el mariner en la fosca nit,
ulls implorants, aixeca al cel la testa,
Vos sou la llum que el guia en l'infinit!

 

LA TÍPICA PROCESSÓ DE SANTA CRISTINA DE LLORET DE MAR

Recordant anyades pretèrites de regència parroquial

Matí de juliol el cel fulgura
amb vives resplendències estivals.
Tritlleig de campanar en l'aura pura,
passades pels carrers tradicionals.
L'església, tassa d'or, brillant de neta
desclou la bigarrada processó,
obreres...pescadors amb samarreta...
Autoritats que porten llarg blandó,
la creu d'argent davant la comitiva...
escolanets que branden gonfanons...
banderes de volada sempre viva
que besen les baranes dels balcons...
molts clergues... uns, ornats amb blanca vesta,
altres, vestits amb riques capes d'or.
Un tàlem, com de foc, damunt sa testa
relíquia i Vera Creu, sagrat tresor.

Del cant liturgial, la melodia,
va ressonant pel mig dels bells carrers
per on la imatge fa devota via
en tabernacle, dut pels mariners
i amb tocs xirois d'orquestra que desperta
alguns dels lloretencs més toca-sons
bo i fent que tota porta sia oberta
i esbatanats al sol, els finestrons.
Allà en la fresca platja remoregen,
les gents, veient venir la processó.
Les barques noupintades balancegen
pel mar, sentint al cor viu agulló
d'esquivar-se corrents per les onades
al fort embat dels remadors valents
que allarguen als devots ses mans colrades
i així les van omplint en pocs moments.
Tot és un formigueig en plena dansa
d'agitació i ràpid moviment!
El cel...el sol...la llum... la mar bonança
els crits eixordadors que fa la gent,
fan respirar oreigs de poesia
de vida, d'il·lusió, de goig i encant,
fins que les naus s'engeguen amb follia
que el toc dispers dels músics va excitant,
i volen, com gavines fugisseres,
brodant l'atzur marí amb escumeig...

I...segon cop saluden la capella
i resen a la Mare que hi ha a dins
i diu el celebrant l'oració bella
que fa florir la fe i els cants marins
i corren i més corren per les ones i
voguen amb delit sempre creixent
i s'ouen visques , crits i enhorabones
pels qui han fet “s'amorra” més rabent
i així entren de nou, triomfadores,
les barques al llit ample del sorral...!
la multitud de les primeres hores
les rep des de la platja amical

 

PREGÀRIA A L'ERMITA DE SANTA CRISTINA DE LLORET DE MAR

Salut ermita blanca
orgull de nostra vila,
joyell qu'un tresor servas
que'ns ha llegat la fe;
racés hont a tothora
perfums la flor destila
hont semrpre'l mar te càntichs
y'l cel sempre's seré.


Del trist fons d'una cambra
en altres jorns alegre,
hont ara'l mal me xúcla
ma veu avuy te vé.
Quan diferentas horas
aquestas d'ala negra,
d'aquellas d'or vestidas
qu'exaltas mon dalé.


D'aquellas hont hi esmento
ta nau emblanquinada
ta enjoyellada Santa,
ton reposat alé
y afora una veu sempre
que riu o bé que canta,
perfums de flors que's badan
y flayras de lloré.

 

A L'ERMITA DE STA.CRISTINA

Vora la platja on en calma
cantant la mar va a morir-hi,
perfumada pel blanc lliri
que floreix entre'l sorral,
hi ha una ermita tota blanca,
entre'l bosc mig amagada,
per la fe d'un poble alçada
com guarda de son casal.

Des del turó d'on s'aixeca
s'estén la vista extasiada
per la planúria argentada
d'aquell mar més que tots bell,
que besa les cases blanques
dels pobles de la marina
ó la negra ombra roína
del ja enderrocat castell.

Té l'ermita a son darrera
mirant al mar, ampla plaça;
al bell mig hi ha un pi que passa
als altres, d'alt i de gruixut,
que amb el tronc gallard, invoca
a la màrtir de Toscana,
i el volta, fent la sardana,
nostra alegre joventut.

Baix del turó, prop la platja,
fresca font s'aigua regala;
sa flaire un llorer hi exhala
escampant-hi ombra de pau.
Damunt platja, bosc i ermita
hi llu, com dosser bellíssim,
el mantell immens, puríssim,
del nostre cel sempre blau.

Amb son altar tot de marbre,
neta, blanca i espaiosa,
emboscada i alterosa,
nostre poble la va alçar,
i com poble que sa vida
passava, lluitant amb l'ona,
l'ermita de sa patrona
va voler-la prop del mar.

 

SANTA CRISTINA ÉS NOSTRA (llegenda popular)

Parlar de Santa Cristina és també recordar el pi centenari,sota el brancatgedel qual s'han fet tants històrics banquets i fabuloses farres.Abans el robust arbre tenia una taula que l'envoltava i algunes altres que donaven servei als excursionistes o als hostes de l'hotel.Entre mig de tots aquests àpats, cal destacar el que hom diu es va fer per decidir la partició del terme entre Lloret i la vila veïna de Blanes, molt temps enllà, amb intervenció dels respectius consellers. Els de Lloret pretenien situar el límit en el Torrent de Vallarnau, mentre que els de Blanes el volien situar entre les dues platges (la deTreumal i la de Santa Cristina).Es va aplaçar la discussió per després de l'àpat, que consistia en una suculenta “cargolada”, segurament regada amb vi de jaqué,condimentada pels lloretencs,que diuen que els àngels s'hi llepaven els dits.Doncs aquesta menjada va actuar de manera decisiva sobre el criteri dels nostres veïns,que van acabar acceptant de bon grat les pretensions dels nostres avantpassats.

 

SA RELÍQUIA

En l'era de la Masia “Can Pla de la Torre” que existia al final del carrer Josep Lluhí (davant del Casal de l'Obrera), el dia 18 d'Abril del 1784 el poble de Lloret va rebre la relíquia del cap de Santa Cristina. L'urna amb el crani es va deixar momentàniament a l'altar de Sant Elm de l'església Parroquial.< br/> L'any 1824, aquesta relíquia del Sant cap fou portada al seu altaret-tinell del cambril de l'ermita de Santa Cristina, i és l'única que es conserva salvada de les estúpides depredacions de l'any 1936 i que després fou reposada al seu lloc. En un reliquiari de metall platejat, fet l'any 1941, l'obrer major té cura de guardar un petit fragment tret del maxil.lar del crani que hi ha al cambril. Aquesta és la relíquia que, actualment, es porta a la processó marítima de la diada de Santa Cristina, en substitució de la del fèmur, perduda durant la guerra civil.

 

SANTA CRISTINA

Santa Cristina és, per dir-ho així, el Santuari Nacional dels lloretencs. Santa Cristina és la patrona de Lloret. La primera notícia que en tenim és de l'any 1376. Es refereix a l'antiga capella que existia en el mateix indret, i que el poble no permeté que fos enderrocada fins que la nova estigués en peu.El temple actual data de la darreria del segle XVIII.És notable l'altar major, de marbre,construït a Itàlia. També la rica col.lecció d'exvots i de vaixells en miniatura, que converteixen el santuari en un petit museu. Per Reial Obre del 4 de desembre de 1848, Isabel II exceptuà de la desamortització la capella i béns de Santa Cristina, envitant que aquest ric patrimoni del poble de Lloret passés a mans de particulars.
L'any 1904 s'aixeca un hostal al costat de l'església, i comença a tenir fama aquell indret per a banys i excursions.
Al Pi de Santa Cristina, el nostre Arbre Sagrat, hi ha qui li calcula cinc-cents anys de vida.
Sense Santa Cristina no hi hauria a Lloret ni processó per mar ni ball de plaça,que són dues preades gemmes de folklore català. S'ha escrit que a Lloret, sense Santa Cristina, li faltaria la meitat de la seva història.

Text: Arxiu i obres d' Esteve Fàbregas i Barri

 

ELS PERDONS

Almenys des del segle XVI, el segon diumenge de Quaresma se celebra a la capella de Santa Cristina la diada dels Perdons, on conflueixen els fidels per tal de guanyar les indulgències.
Però, quins són aquests perdons? No cal pensar en les indulgències concedides pel bisbe de Girona Bertran de Montrodon el 18 de juny de 1376, car només foren atorgades per a un termini de dos anys, condicionades a una almoina a favor de la capella.
El rector Jaume Felip Gibert, en la seva Consueta de l'any 1592, ens diu així: “Mars. - Nota que lo segon diumenge de Quaresma són los perdons a St.ª Christina; és costum anar allí dit diumenge a dir les vespres y sermó - quan n'(h) i ha - y relíquia”.
La consueta de l'any 1630,firmada pel rector Llorens, és quelcom més explícita: “Es costum lo segon diumenge de Quaresma cada any anar, sens professó, a St.ª Christina, perquè allí en tal dia són los perdons; y allí se diuen les vespres y aprés, allí mateix, inmediatament fa la prèdica lo predicador que sol predicar la Quaresma.
Porta's allí la relíquia de la St.ª Per oferir; va quonduïda dins la caixeta sua de les relíquies; los Obres de St.ª Christina la fan portar per mar o fer terra.” El rector Rovirola, en la seva Consueta de l'any 1720 ens dóna més detalls i ens fa traslluir els actes com penitencials: “ La segona dominica de Quaresma se va a dir las vespras, completas y miserere a la capella de St.ª Christina. Predica lo mateix predicador de la Quaresma en alabansas de la santa. Mentres se diuen les vespres, lo vicari fa lo offertori ab la relíquia. Se diuen los perdons de St.ª Christina, I afegeix: “Finida la funció, los pabordes donan rafresch als preveres, jurats y altres a qui ells volen. Paga la confraria la meytat y la restant meytat de gasto pagan los pabordes de llur diner. Si plou o fa mal temps, se fa la festa en la parroquial, se adorna lo altar, lo altar major, buscant una figura de la santa y lo predicador diu la mateixa prèdica que havia de dir en la dita capella”.
El 27 de febrer de 1753, el bisbe de Girona, Llorenç de Taranco, fent ús de les facultats que li havia atorgat el papa Benet XIV, va concedir indulgència plenària per al dia de Santa Cristina i per a la segona domínica de Quaresma - diada dels Perdons -a tots els fidels que des de les primeres vespres, o sia, la tarda anterior, fins al sol post de la festivitat, haguessin confessat i combregat i fessin les oracions acostumades; en el rescripte no hi havia limitació de la seva durada. Aquest, veritablement feia efecte per al dia dels Perdons.

El doctor Felicià Noguer i de Rocafiguera, en l'avui ja rar opuscle Novena a honor y gloria de Santa Cristina (Girona, 3 edicions, 1853, 1867 i 1881), on dóna algunes notícies històriques i dels costums del santuari, ens diu: “El segundo domingo de cuaresma por la tarde, va también la villa de Lloret (mas no en procesión) á este su Santuario de Santa Cristina;
en él se cantan vísperas y en seguida el predicador de la cuaresma hace el panegírico de la Santa”.
L'historiador Galceran, l'any 1891, ens diu de la festa dels Perdons el que segueix:
“Tiene su origen en la concesión de indulgencias a los que habiendo confesado y comulgado visitasen dicho día el santuario, rogando por los fines establecidos por la Iglesia de que se deriva el citado nombre de Perdons con que se distingue la fiesta. Por poco banancible que sea el tiempo, es inmenso el gentío de Lloret y Blanes que concurre en dicha tarde al santuraio, pudiendo decirse que allí están reunido confundidos ambos pueblos".
Unes Instrucciones para los obreros de Santa Cristina, redactades l'any 1900, expliquen el que cal fer en aquesta festa:
“A la hora convenida, que suele ser a las tres de la tarde, esperarán en la casa llamada de las Obreras el aviso que mandan los Sres. Sacerdotes desde la sacristía de estar ya revestido para empezar la función”.
“Salen en comitiva en el siguiente orden de dicha casa a la iglesia: Las cuatro obreras de frente, llevando a cada uno de sus extremos a dos obreros, luego la Madre Abadesa, el Ajuntamiento y en último lugar la música”.
“Al llegar a la puerta de la iglesia, se quedan en élla los obreros, hasta que hayan entrado las obreras y el Ayuntamiento y enseguida van los obreros a ocupar su puesto en el banco que tienen en el presbiterio.”
“Se reza el Santo Rosario con música y canto, los Obreros adoran la relíquia después del Ayuntamiento y en coro general, al final se cantan los gozos de St.ª Cristina, con lo que se dá por terminada la fiesta religiosa.”
O sia, que, al 1900 ja no es celebraven vespres, sinó que es deia el rosari amb música i es cantaven els goigs. Ja no es feia la proclamació de les indulgències no l'absolució general. Actualment, la diada dels perdons és encara una de les festes assenyalades de Lloret.Se celebra amb els mateixos actes religiosos de començaments de segle. La relíquia de la costella de santa Cristina, perduda l'estiu de 1936, hi és substituïda per una altra, més petita, que hi puja l'Obreria. Acabats els actes religiosos es fa una ballada de sardanes a l'esplanada del pi de darrere el santuari.

Text: Llibre de St.ª Cristina